La síndrome de R’hllor

Hi ha persones que no saben distingir la realitat de la ficció. Curiosament, no sempre es tracta de persones que no han llegit gaire: sovint tenen hàbits lectors força arrelats; però, això sí, només llegeixen allò que hom anomena «novel·la realista». Són els típics que, si us veuen llegint una novel·la (o mirant una pel·lícula o una sèrie) de ciència ficció o de fantasia, us dispararan amb superioritat mofeta allò de «és que t’ho creus tot!»

D’una banda, aquesta gent mostra un menyspreu notable per qualsevol ficció que no pugui passar en el món real, com si la versemblança fos un valor narratiu (o més absurd encara, com si les novel·les realistes fossin fragments de la realitat editats i enquadernats i, per tant, creïbles). Com el cura que esporgava la biblioteca de don Alonso Quijano, no suporten ni els dracs ni la màgia i se senten completament insegurs i descol·locats en una realitat que juga amb lleis diferents de les del món real.

Però, no és que no tinguin capacitat de fantasia (aquell mateix cura censor creia en un colom capaç d’inseminar donzelles, en la possibilitat —en la realitat!— de ressuscitar d’entre els morts o en la d’infringir les lleis del copy right de la matèria i multiplicar pans i peixos sense pagar el canon a la SGAE). No, no és que els espanti la fantasia, ja que poden arribar a viure en el seu propi món irreal: senzillament, són incapaços d’imaginar mons diferents a aquell on creuen viure. De fet, sospito que Cervantes sentia sobretot repugnància per l’ús i abús de la màgia com un deus ex maquina, una martingala per solucionar fàcilment qualsevol escull narratiu.

A diferència del lector tossudament realista, el lector de ciència ficció o de fantasia accepta les regles del món que l’autor s’inventa i proposa (amb la condició, és clar, que l’autor no les ignori, després, arbitràriament). Cap problema, doncs, a imaginar un món on les persones són clonades, fabricades i, posteriorment, educades en granges en funció del seu destí social preestablert (Brave New World); o un planeta completament desèrtic on uns cucs gegantins produeixen una substància que multiplica algunes capacitats humanes (Duna). Cap problema a acceptar un món on els mags s’amaguen entre els muggles i tenen un ministeri propi (Harry Potter); o un món medieval amb màgia, dracs i zombis congelats sobre un planeta on les estacions són irregulars i duren anys i anys (Cançó de gel i de foc, aka Joc de Trons).

Tanmateix, aquesta alteració de les lleis del món (incorporació de la màgia o dels poders sobrehumans dels protagonistes), si hom la porta a l’extrem, pot tenir efectes contradictoris sobre el lector i sobre l’espectador, fins i tot quan l’autor respecta aquelles noves normes que s’havia inventat. I això ens porta al fenomen que he denominat «la síndrome de R’hllor».

(Dubtava entre aquest nom i el de «síndrome de Melisandre», de fonètica més dolça i molt més suggeridor. Però, com que no va ser aquest personatge el primer que es va dedicar a ressuscitar a les víctimes de la sangonosa narrativa de George R.R. Martin, d’una banda, i, d’una altra, el nom de «síndrome de Thoros de Mir» no m’acabava de fer el pes, he optat pel que veieu al títol. De fet, com que el déu R’hllor seria la font d’aquestes resurreccions, fins i tot és molt més precís.)

Aquesta síndrome, originada pel fet que l’autor sempre pot tornar a la vida un personatge difunt —tot aplicant un recurs propi del món de fantasia que ha creat—, es caracteritza per un efecte (que em sembla nociu) sobre el lector: el lector ja no es pren seriosament la mort dels personatges perquè ja no la considera definitiva. És a dir: en la narració, la mort perd tota la tensió dramàtica que solia tenir.

Recordeu, per exemple —si en vau llegir la primera novel·la o seguir la primera temporada—, l’impacte que us va suposar la mort d’Eddard Stark: oi que interpretàveu que el perdíeu per sempre? Les lleis de la vida i de la mort solen ser immutables, també en els mons de ficció basats en la fantasia i en la màgia (recordeu les boles de drac? oi que, a partir d’un cert moment, estàveu fins al nas de tantes resurreccions? però, bé, allò anava dedicat a un altre tipus de narració i de públic —que ho podia pair sense gaires problemes).

Però, des que vam veure el descregut Thoros de Mir ressuscitar ser Beric Dondarrion (i, després, vam llegir com altres personatges narraven la resurrecció de lady Stoneheart), les coses van canviar: la mort, a l’univers creat per Martin, deixava de ser definitiva i, per tant, deixava de ser terrible. I, com era d’esperar, molts lectors i fans no ens vam creure que la de Lord Snow, el nostre estimat Jon, fos definitiva, cosa que va minvar molt l’efecte dramàtic que havia de tenir. I aquest és el problema.

Cal reconèixer, això sí, que l’autor havia pres les precaucions necessàries perquè «el treballet» de lady Melisandre amb Jon Snow no fos, com apuntava més amunt, un deus ex-maquina infumable: l’episodi de ser Dondarrion tenia aquesta finalitat, introduir aquesta norma inventada i màgica. Tanmateix… Tanmateix, la credibilitat de George R.R. Martin com a autor despietat amb els personatges ha perdut molts punts.

I tota aquesta reflexió naix a partir de la falsa resurrecció i de la mort no confirmada que ens hem trobat a l’episodi set de la sisena temporada de Joc de Trons. Falsa resurrecció, perquè el personatge que hi reapareix «només» suposàvem que era mort (no l’havíem vist morir, sinó «només» quedar en punt de mort: no era mort, «només» ens ho pensàvem). I, després, una mort no confirmada, perquè l’altre personatge «només» queda greument ferit.

Tot i que, a l’episodi set, s’ha fet reaparèixer aquell personatge sense haver de recórrer a la intervenció de R’hllor, l’espectador va acumulant resurreccions i resurreccions i acaba per acceptar-les com un fet normal i per perdre-li el respecte a la Mort. I aquell Únic Déu de Moltes Cares acaba per perdre tota la seva força terrible i universal.

En la meva modesta opinió, narrativament, és una pena: tanta sang per no res!