L’inspector, de Nikolai Gògol

Anit, 20 de febrer, els joves del Grup de Teatre del Centre de Llorenç del Penedès van estrenar, a la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca de la Bisbal del Penedès, llur muntatge sobre L’inspector, de Nikolai Gògol. Es tracta d’una obra que, tot i datar del 1836 i provenir de la societat de la Rússia dels Tsars, és de total actualitat.

Ambientada en una petita ciutat russa, L’inspector narra les peripècies de la burgesia dirigent, corrupta fins al moll de l’os, davant de l’arribada imminent d’un alt funcionari de Petersburg que els podria crear greus problemes. En clau de comèdia, l’obra ens mostra com la corrupció afecta tothom que tingui un bri de poder.

Sota la direcció de Llorenç Rafecas, aquest joveníssim grup d’actors s’ha tornat a atrevir, amb una solvència encomiable, amb una obra clàssica d’indubtable dificultat. Cal destacar, per exemple, que la major part d’ells, per sota dels 20 anys d’edat, han hagut d’encarnar personatges que s’acosten o superen els 50, és a dir, amb el salt de tota una generació, cosa que sempre implica un obstacle afegit i, tanmateix, se n’han sortit amb força naturalitat.

D’altra banda, tot i que l’obra implica la repetició d’una sèrie de situacions gairebé idèntiques, sempre jugant sobre el mateix equívoc, la companyia ha sabut aprofitar el caràcter coral per accelerar-ne el ritme cap a la part final, afegint-hi tensió narrativa a escenes —com ara la de la lectura de la carta— que, d’altra manera, haguessin pogut resultar una mica llargues.

Un altre detall —a què ja ens tenen acostumats els del Centre de Llorenç— ha estat el vestuari, brillant i ben adaptat, que ha ajudat molt en la tasca de transportar el públic a la Rússia del segle XIX. També el maquillatge ha tingut el seu pes a l’hora d’ajudar els actor a fer aquell «salt generacional» que esmentava més amunt, fins al punt que, per citar-ne un cas, vaig trigar més de dos minuts en reconèixer el Jordi Rafecas sota les barbes de l’alcalde Ànton Antonòvich Skvoznik-Dmujanovski.

I, disculpeu-me, però no puc estar-me de recordar que la data de l’obra, 1836, és posterior només en tres anys a la publicació de l’oda «La pàtria», d’Aribau; per tant, contemporània de la Renaixença, el moviment que va representar l’inici de la represa del català com a llengua literària i de cultura i, posteriorment, la reivindicació i recuperació de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra identitat. Poder veure, avui, L’inspector representada en català amb total normalitat (cosa que hauria estat impensable en aquella època) és un fet que ens hauria de portar a reflexionar sobre el camí que hem recorregut des que es va estrenar, fa gairebé dos segles, i el camí que encara tenim per davant. Un camí que gent com la del Grup de Teatre de Llorenç segueix a pas ferm i amb confiança.

Encara teniu l’oportunitat de veure-la aquesta mateixa tarda (diumenge, 21) a les 18.00, un cop més a la Societat Bisbalenca: si voleu passar una bona estona, no la deixeu escapar.