Emergència educativa

Traducción al castellano, aquí.

De totes les mesures que les administracions públiques estan posant en marxa per frenar la difusió del coronavirus (COVID-19), una de les que més sembla preocupar a l’opinió pública és l’aturada del sistema educatiu, sobretot als nivells de preescolar, primària i secundària. La primera reacció dels pares d’alumnes en aquestes etapes ha estat preguntar-se què fer amb el fills mentre ells han de continuar assistint al treball; en un segon moment, la preocupació s’ha traslladat a l’impacte acadèmic que aquesta aturada de les classes pot arribar a tindre. De fet, sembla que aquesta preocupació ha estat assumida per algunes autoritats educatives abans i tot que les famílies hi pensaren.

Pel que fa a la primera de les preocupacions —que és greu i justificada, és clar—, no hi diré res perquè cau completament fora de les meues capacitats professionals com a docent. Respecta a la segona, sobre la seua importància real i sobre les mesures que s’hi estan prenent, crec que tinc l’obligació de compartir la meua opinió. Això sí, la meua experiència es limita als nivells d’ESO i BAT en diversos centres públics del País Valencià i de Catalunya, incloent-hi dos cursos en un centre d’educació per a adults, des del curs 2000-2001 fins al moment actual.

Quan van suspendre les classes a Euskadi i van anunciar que els alumnes seguirien rebent docència des de casa a través d’Internet, em vaig quedar molt sorprès: tan superior és la dotació digital a Euskadi respecte al PV i a Catalunya? Tan ben preparats estan els seus docents com per improvisar el canvi de docència tradicional (amb algun nivell de complements digitals) a docència totalment a distància via Internet? Com que no conec la situació allà, vaig callar.

No he seguit les decisions que s’han pres a la Comunitat de Madrid ni, posteriorment, en les altres que s’han afegit a la mesura (l’allau de notícies és excessiu i, per protegir la meua salut mental, tampoc he intentat estar al dia de tots els detalls). Ara bé, quan va ser Catalunya la que va prendre aquesta decisió, òbviament, vaig procurar escoltar totes les meues orelles les declaracions del conseller del ram (el meu ram, el meu conseller) i vaig anar a llegir totes les informacions enviades pel Departament d’Educació. I, aquí, vaig veure una mica més de realisme.

Realisme perquè el conseller Josep Bargalló, en ser preguntat pels periodistes sobre aquest aspecte i sobre si se aplicaria algun tipus de docència a distància als centres de Catalunya, va ser molt realista: va reconèixer que la solució docent via Internet no era aplicable perquè no es podia garantir que tots els alumnes disposaren, a casa, dels recursos digitals imprescindibles, (ço és, ordinador i connexió a Internet de qualitat suficient). Perquè resulta que no, estimades criatures que exerciu la feixuga tasca de pares i mares, amb el mòbil no es poden fer tots els exercicis de classe, no es poden realitzar redaccions ni llargs treballs com en un ordinador i no, no és gens còmode treballar-hi (treballar-hi, no jugar-hi) durant un parell d’hores al dia (algú ha dit sis hores? au, corre, vés).

Tanmateix, el conseller Bargalló no es va estendre amb altres dificultats (ni els periodistes li van demanar més detalls ni amb em va semblar que fos el moment per aclarir-los) que impedien aplicar mesures d’aquestes característiques. Intentaré explicar-vos com de gran és el problema (i sóc conscient que hi ha detalls que se m’escapen, perquè la meua visió és limitada: una exposició completa seria molt més llarga que aquest article —i ja us avise que supera les 3.600 paraules: si encara no heu sopat, deixeu la lectura per a més tard).

A diferència del que creuen la major part dels pares d’alumnes en edat escolar, la feina dels professors no és fer classe. Sorpresa! Fer classe és només una part de la nostra feina, però només això, una part. I una part que depèn d’altres, de moltes altres, molt menys visibles però igualment importants (perquè, sense elles, no seríem professors, sinó monologuistes d’un programa d’humor de tercera categoria).

Per començar, quan els professors entrem a classe, no obrim el llibre pel punt on ens vam quedar al final de la classe anterior ni seguim tan feliços com qui segueix la lectura una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía o de la Barbara Cartland a partir del lloc on es troba el punt de llibre. El «llibre» (que ni tan sols és el material didàctic més important) no marca el nostre dia a dia: el nostre «calendari» ve marcat, entre altres coses, per uns documents anomenats Programació didàctica i Unitats didàctiques, que descriuen de forma organitzada i clara, entre d’altres, els següents elements:

1. objectius didàctics (què volen les autoritats educatives que aprenguen els vostres fills),
2. continguts amb què tractarem d’assolir aquells objectius didàctics (allò que antigament anomenàvem «temari»),
3. materials didàctics a emprar per assolir aquells objectius tot desenvolupant aquell temari (entre els quals apareix «el llibre»),
4. metodologia amb què treballarem amb aquells materials per assolir aquells objectius tot desenvolupant aquell temari (per als que no formen part del professorat: un reguitzell d’explicacions extremadament abstractes amb moltes paraules rares, molt llargues i gairebé sempre preparoxítones i prepreparoxítones; recordeu els textos de filosofia que no enteníeu quan cursàveu batxillerat?, doncs, per un estil),
5. criteris i recursos d’avaluació amb què comprovarem si els alumnes han assolit o no aquells objectius didàctics que ens havíem plantejat en el primer punt (descripció de com ens ho farem per saber si els vostres fills aproven o no; sembla fàcil, però, en realitat, és tan abstracte i esotèric com el punt 4).

La nomenclatura dels documents pot variar d’una comunitat a una altra (de fet, la nomenclatura, estructura i continguts dels documents varia cada pocs anys, per a desesperació del personal docent, que els hem d’elaborar cada curs). A Catalunya, amb la Programació didàctica es recull el conjunt d’aquestes informacions per a cada curs; en canvi, per a cada «tema» o «lliçó» (per emprar dues de les nomenclatures antigues que han caigut en desús), la descripció d’aquests detalls es recull en una Unitat didàctica.

Els professors elaborem aquests documents cada curs perquè, entre altres exigències, estem obligats a adaptar-los a la realitat docent (a la realitat que representen els vostres fills), i aquesta realitat no només canvia d’any en any, sinó que pot variar molt d’un grup classe a un altre, fins i tot dins del mateix centre. Grosso modo, la Programació didàctica s’ha de confeccionar durant el mes de setembre; les Unitats didàctiques, en canvi, abans de l’inici de cada trimestre (perquè també han de tenir en compte l’evolució de cada grup i, és clar, estem obligats a adaptar-nos a les noves realitats).

Ah, per si no us ha quedat clar: si un professor imparteix una mateixa matèria a quatre grups diferents del mateix nivell, ha realitzar quatre Programacions i quatre grups d’Unitats didàctiques amb les peculiaritats que cada grup necessite. Fas Matemàtiques a als quatre grups de 3r ESO i has dividit el treball anual amb 12 unitats didàctiques? Doncs, has d’elaborar quatre Programacions didàctiques i 48 unitats didàctiques. Un professor normal pot impartir classe a mitja dotzena de grups; si li toquen matèries amb menys de dues hores de docència setmanal, també li tocaran més grups i, per tant, aquesta feina burocràtica i organitzativa serà més gran.

Després, hi ha els casos que cal tractar individualment, alumnes amb necessitats educatives especials que cal tractar amb adaptacions personalitzades a partir dels dos blocs de documents descrits en el paràgraf anterior. Dèficits visuals, auditius, de mobilitat; dislèxia; base de coneixements inferior a la que correspon per edat per motius diversos; incorporació tardana al centre, alumnes nouvinguts que no coneixen les llengües vehiculars (o que no coneixen l’alfabet llatí); exigències familiars que veten alguns continguts o algunes activitats (oh, sí: el pin parental també el patim de fa anys a Catalunya, però l’hem disfressat sota l’eufemisme i el paraigua de «atenció a la diversitat»)…

Us heu marejat amb el resum que us estic presentant? Doncs, em sap greu, però és només això, un resum molt resumit sense entrar en cap dels detalls que afecten a cada document. Si disposeu d’un parell de setmanes lliures (ehem…), us podria fer una petita i molt breu introducció superficial al concepte de «competències bàsiques» i la seva aplicació pràctica, per parlar només del concepte més important en l’actual ordenament educatiu arreu d’Europa. Ara, però, m’agradaria seguir amb el tema principal.

Bé, doncs, per poder impartir classe de manera completa per via telemàtica, com que això no està contemplat ni en les Programacions didàctiques ni en les Unitats didàctiques, els professors hauríem de refer-les de dalt a baix, és a dir, tornar a fer de bell nou tot el treball de planificació que hem fet fins ara.

Què diu? Que això és la nostra feina? Doncs, sí, molt bé. Que ara tenim temps per a fer-la perquè s’han suspès les classes? Sí, senyora, té vostè tota la raó. Però aquesta feina, avui, divendres, primer dia de suspensió de les classes, no està feta, i si vostè pretén que, avui mateix, apliquem un sistema totalment diferent al que sabem aplicar, sense tindre’l planificat, sense disposar del material digital que caldria per dur-lo a terme, sense saber durant quant de temps l’hem d’aplicar, sense haver avaluat mai en aquestes condicions, sense saber si haurem d’avaluar en aquestes condicions i sense tindre, no dic ja formació, sinó ni tan sols informació sobre com dur-ho a terme; si vostè pretén tot això, dic, el que vostè ens està demanant és que improvisem sobre l’educació del seu fill.

(Arribats a aquest punt, em veig obligat a demanar-vos que torneu a llegir el paràgraf anterior com a mínim cinc cops, fins que en pugueu fer un resum de comprensible. De debò, és el més important de tot el que heu llegit fins a aquesta línia i, si no ho enteneu, no paga la pena que seguiu llegint.)

O potser aquest pare hipotètic només ens està demanant una cosa molt més humana i molt més comprensible: que tinguem entretingut el seu fill mentre dura aquesta situació d’emergència. Doncs, mire, no, entretenir el vostre fill no és la meua missió: tinc vocació d’actor i de pallasso, però em vaig quedar en professor i la meua missió és educar, no pas entretenir.

No sé si, amb els paràgrafs anteriors, hauré aconseguit o no de fer-vos entendre que pretendre substituir l’educació presencial per educació a distància, d’avui per demà, en alumnes de preescolar, primària, secundària i batxillerat (i supose que també en cicles formatius, però, com que no és el meu camp, no vull opinar-hi) és una bestiesa pedagògica de proporcions babèliques. Si no ho he aconseguit, supose que és culpa meua, que porte massa anys explicant coses a adolescents i preadolescents i he perdut la pràctica de comunicar-me amb adults (o, com a mínim, amb adults no docents); si és així, us demane disculpes per haver-vos fet llegir aquest testament (i us aconselle que canvieu a qualsevol tertúlia de Tele5, que de segur que les seues explicacions us resultaran més fàcils d’entendre que les meues; no us diran res de trellat, però us faran sentir molt bé).

Ara bé, si, pel contrari, heu entès tant els arguments del conseller Bargalló com els meus (independentment de si hi esteu d’acord o no, eh?), us afegiré alguns inconvenients més que se sumen als anteriors. Perquè els problemes no acaben ací, què us havíeu pensat?

No només hi ha famílies que, com apuntava el Conseller d’Educació, no disposen dels recursos necessaris per fer aquest canvi pedagògic, sinó que en molts centres públics (de Catalunya; i, pel que sé, en altres comunitats la situació és similar) no hi ha la infraestructura necessària: no hi ha ordinadors d’aula en totes les aules, sinó «aules TIC», unes poques, on cal portar-hi els alumnes quan s’hi volen fer servir. En aquestes aules, una dotació habitual és 15 + 1, ço és, 15 ordinadors per als alumnes i un per al professor. Dissortadament, la ratio normal en secundària ronda, i sovint supera, els 30 alumnes per grup (en batxillerat, encara és més alta), de manera que, sovint, els alumnes han de compartir ordinador per parelles (i, ja us ho podeu imaginar: un alumne fa, mentre l’altre mira… o es distreu). I això fa que la pedagogia digital s’hi aplique amb comptagotes.

Tampoc la connexió a Internet sol ser suficient quan alguna activitat n’exigeix un ús intensiu. Tanmateix, he de reconèixer que aquest problema ha millorat força en els darrers dos o tres anys. Però, si tinguérem un ordinador per alumne, tornaríem a quedar-nos amb el cul a l’aire.

Acaben ací els problemes? Doncs, no, en absolut. Dissortadament, he de reconèixer que molts professors no tenen la formació necessària per aplicar els recursos… si els recursos hi foren, que, com acabe de dir, no hi són. Analitzar el perquè d’aquesta situació nefasta, d’aquesta manca de preparació, exigiria, no ja un llarg article, sinó tota una tesi doctoral multidisciplinar. Tanmateix, permeteu-me trencar una llança en favor dels meus companys: com punyetes pot hom esperar que els professors intenten formar-se (pel seu compte: el sistema proporciona poques oportunitats per a fer-ho) per a utilitzar uns recursos que ni hi són ni se’ls hi espera? Sobretot, quan, simultàniament, se’ns bombardeja amb exigències retòriques (burocràcia, morirem de burocràcia) i encara no s’han desaplicat les retallades en recursos que es van aplicar, a cop de matxet, amb l’excusa de la crisi del 2008? Em sap greu, però els docents portem dotze anys pagant la crisi de la bombolla immobiliària i el rescat dels bancs, estem cremats i no estem en condicions de fer miracles davant d’aquesta nova crisi que els anys (els lustres, els decennis) de pèssima gestió per part dels nostres polítics (catalans, espanyols i europeus) han convertit en gairebé insuperable per falta de recursos.

Perquè, el que ens esteu demanant, és això, un miracle.

…

Pensareu que ja he acabat amb la llista de problemes, eh? Ai, innocents! Ara us toca a vosaltres i als vostres fills! Perquè, sí, tendres criatures que heu gosat, contra la més elemental de les prudències, reproduir-vos en una societat que només pensa en el present i mai en el futur: vosaltres i els vostres fills també formeu part del sistema educatiu i, per tant, sou part del problema.

Ahir, dijous, quan milers de docents comunicaven als alumnes de primària, secundària i batxillerat la notícia de la suspensió de les classes durant dues setmanes, molts d’aquests nens i nenes d’aparença angelical i comportament encomiable quan es troben sota mirada severa dels progenitors van esclatar amb una cridòria esbojarrada i descontrolada, van picar el terra amb els peus i les taules amb els punys, es van aixecar entre expressions d’alegria, van llançar papers i llapisseres enlaire i, en molts casos, van abandonar les aules de forma totalment descontrolada i, en ocasions, atropellant els docents que tractaven de posar-hi ordre per evitar que prengueren mal.

Us sembla que exagere? Que els vostres fills no ho farien mai? O que això, si de cas, haurà passat en el grup del costat, perquè el vostre fill us explica que sempre són els del grup del costat a fer soroll i a molestar i a fer moltes animalades realment inexplicables? Bé, sí, probablement teniu raó: hauran estat els dels grup del costat.

Però, tot i així, crec que em concedireu que el mal exemple donat pels entremaliadíssims alumnes del grup del costat potser haurà influït una micotininiueta en els ànims dels vostres fills i, supose, hauran arribat a casa amb la idea de començar una mena d’assaig general per a les vacances de Setmana Santa. D’altra banda, les bones temperatures dels darrers dies també els han despertat de la letargia hivernal i, probablement, ja els havíeu notat una mica neguitosos. En qualsevol cas, són nens i és lògic que, si no estan malalts, tinguen més ganes de jugar que d’estudiar els pronoms clítics o les valències dels elements de la taula periòdica: seria injust ser massa severs amb ells (sobretot, si heu vist en els telenotícies d’aquest vespre les imatges de centenars de milers d’adults que, fugint de la zona més afectada de l’estat, han avançat les vacances de Setmana Santa i estaven celebrant la seua genial pensada, cervesa en mà, en les platges de Múrcia, d’Alacant, d’Andalusia, mentre brindaven a la càmera: si els adults donen aquest exemple, jo em guardaré molt de criticar la reacció dels nens, dels preadolescents i dels adolescents).

I, finalment, ara us toca a vosaltres, pares i mares. Però, no patiu, que ja em fan mal els palmells de repartir clatellades, bescollades i calbots (retòrics) i m’agafeu cansat i sense alè.

Molts de vosaltres sou conscients que no domineu el món digital i, en una situació com aquesta, és probable que us sentiu desbordats perquè teniu la sensació, no ja de no poder ajudar els vostres fills amb els deures, sinó de ni tan sols entendre com s’organitzen, aquests deures. És una sensació normal; però, de fet, si hi penseu una mica, ni tan sols és una sensació nova: sovint us he escoltat comentar que, en moltes matèries, no podeu ajudar els vostres fills amb els deures perquè no els enteneu (i la veritat és que resulta difícil dominar totes les matèries, totes, que s’imparteixen a nivell de batxillerat; una de sola, un parell, aquelles que més s’acosten a la vostra especialitat professional, encara; però, qui de vosaltres està «especialitzat en tot»?).

I, tanmateix, això no us ha impedit de preocupar-vos per com procedien els vostres fills, tant acadèmicament com a nivell humà; us heu reunit amb els tutors quan ha calgut per rebre’n informació puntual i detallada i, en ocasions, també heu parlat amb els professors de les assignatures on vèieu que tenien més dificultats. Doncs, amb la docència digital (allà on l’estiguen aplicant o, millor dit, allà on estiguen intentant aplicar-la) passa el mateix, i no us hauríeu de preocupar en excés si no enteneu com s’organitza i com funciona.

Ja sé, ja sé que molts de vosaltres esteu preocupats perquè, si perden dues, tres, quatre setmanes de classe, no els donarà temps a acabar el temari i… Bé, doncs, ara us diré una cosa que no sé si entendreu: a nivell de primària i de secundària, si no acaben de veure tot el temari, no passa res, absolutament res.

Com que ja veig les cares de desconcert, ho repetiré: A NIVELL DE PRIMÀRIA I DE SECUNDÀRIA, SI NO ACABEN DE VEURE TOT EL TEMARI, NO PASSA RES, ABSOLUTAMENT RES. I, a nivell de batxillerat, si fa no fa, pense el mateix. Sobre cicles formatius i universitat, no m’atrevisc a opinar perquè, com ja he dit, no són els meus àmbits. Però, a preescolar, primària i secundària, crec que no us hauríeu d’amoïnar per aquest tema. Intentaré aclarir-vos el perquè de la meua opinió com a docent.

En primer lloc, els objectius de les etapes d’educació obligatòria, primària i secundària se centren més en la maduració de la persona que no pas en els continguts. Els continguts són una eina, però no l’única i, en la meua opinió, ni tan sols és la més important per a aconseguir que els nens duguen a bon terme aquest procés de maduració.

Atenció, que això no ho dic jo: els responsables europeus per l’harmonització educativa, en veure que era impossible arribar a acords pel que fa als continguts que els alumnes de països diversos havien de dominar, van canviar l’enfocament i, després de moltes discussions, van consensuar unes competències bàsiques, un conjunt d’habilitats que els alumnes havien d’assolir al llarg de les etapes d’escolarització obligatòria. Així, cada estat estableix lliurement el temari que hauria de dur els seus alumnes a assolir aquestes competències; això vol dir que cada estat té un temari diferent i, tanmateix, les competències, les habilitats, són les mateixes. Per tant, tranquils: si cada estat d’Europa (fins i tot, cada comunitat autònoma) té un temari diferent, vol dir que el temari no és la clau del nivell que assoliran els vostres fills.

A més a més, aquelles competències bàsiques s’han d’aconseguir al llarg dels sis anys de primària més els quatre de secundària: de debò creieu que el treball conjunt i continuat de deu anys es va a posar en perill pel fet de perdre dues setmanes de classe? que van a oblidar tot el que saben pel fet de quedar-se a casa durant menys de la quarta part del temps de les vacances d’estiu? De debò teniu tan poca confiança en la capacitat dels vostres fills? De debò penseu que els vostres fills són tan curtets com per oblidar-ho tot en dues setmanes? Penseu que els vostres fills són rucs o què?

(No m’imaginava jo que anava a acabar aquest article defenent els vostres fills, que tant ens fan patir, als docents; però, mira, coses que passen…)

Per tant, si els vostres fills han de passar dues o tres setmanes a casa, no patiu, que el problema acadèmic és la menor de les vostres preocupacions. Si heu vist, fa una estona, els telenotícies, ja ho hauríeu d’haver assumit.

Aleshores, per què algunes comunitats s’han llançat a l’aventura de la pedagogia digital? Doncs, no ho sé; però, tal com han anat les coses, no sembla que hagen consultat ni als professors (per saber si estaven preparats per fer front a aquest desafiament), ni als sindicats (per discutir si aquest canvi en les condicions laborals dels docents era assumible), ni als assessors legals corresponents (per esbrinar si aquesta mesura vulnerava o no els drets laborals dels docents, que sembla a ningú li importa mitja merda aquest detall insignificant).

No sé a qui hauran consultat, però no seré jo qui insinue que existeix alguna relació entre aquesta decisió, a parer meu absurda i inviable, però clarament dedicada a acontentar les famílies, i el fet que el proper 5 d’abril estigui previst celebrar eleccions autonòmiques a Euskadi. Serà casualitat, n’estic segur: no sigueu malpensats, collons!

…

Benvolgut lector, si has tingut la paciència d’arribar fins ací, et mereixes un premi. Jo t’oferiria un paracetamol, perquè fins a mi em fa mal el cap després d’escriure aquest patracol i supose que tu et trobaràs en una situació similar. Si més no, aquest mal de cap serà un indici de com de complex és el problema, l’emergència pedagògica a què tots plegats, docents, famílies, alumnes i polítics (ai, sí, què hi farem, no en podem prescindir, d’aquests), hem de fer front. No pretenc que estiguis d’acord amb la meua opinió ni amb el meu punt de vista; però, si comences a ser conscient de com de complicat és el problema, ja em donaré per satisfet.

Lamente no ser capaç d’oferir-te solucions a aquesta situació inesperada: com tu, jo també estic desbordat (i tremole en pensar com ens ho farem per concloure el curs, un cop es reprenguen les classes, d’una manera eficient i digna). Només puc dir-te que els teus fills són les persones que més hauries d’estimar al món (i estic segur que és així) i que més feliç t’haurien de fer amb la seua presència; aprofita, doncs, si pots, si els teus horaris t’ho permeten, ara, per compartir una mica més de temps amb ells. Avui, per exemple, els meus veïns han pogut dinar amb els seus xiquets i els he escoltat riure i jugar amb ells, cosa que no poden fer mai entre setmana. No sempre és fàcil i no sempre és possible, ho sé; però, tracteu de trobar uns minuts per estar amb ells, per escoltar-los, potser per jugar-hi o per llegir-los un conte: el temps passa molt de pressa i aquestes petites alegries de la vida aniran quedant enrere i algun dia us penedireu de no haver aprofitat una oportunitat tan excepcional com aquesta.

I, sí, parleu-los sense por i amb naturalitat de tot el que està passant, pregunteu-los què en pensen, mireu junts les notícies i ensenyeu-los a distingir les dades de les opinions, les opinions fundades de les infundades, les notícies dels rumors. Si de debò valoreu l’educació dels vostres fills, no la delegueu completament en mestres i professors, perquè ni en els grups més reduïts estarem mai en condicions de donar-los l’atenció que només vosaltres els podeu oferir (i tampoc no volem usurpar la vostra funció).

Recordeu que, aquestes setmanes, la prioritat no és l’educació, sinó la salut, i, sobretot, sobretot, gaudiu de la companyia dels vostres fills, que és l’experiència més bonica podreu tindre en la vida.

Cuideu-vos.