The Wine of Summer

The Wine of Summer és una pel·lícula dirigida per Maria Matteoli i estrenada el 2013. Sol ser catalogada com a drama romàntic i, certament, en té tots els elements; afortunadament, no arriba mai a la cursileria que caracteritza, dissortadament, el gènere.

Si supereu l’escena inicial (que us pot fer pensar en la novel·la rosa més típica i tòpica) i uns primers quinze minuts on no se sap ben bé per on va l’argument, descobrireu un film més profund del que us podia haver semblat en un principi.

A través d’un conjunt força heterogeni de personatges, la ficció ens mostra el drama de la vida i el drama de viure la vida des dues òptiques diferents, però profundament lligades (tan lligades, que potser seria més correcte descriure-les com a dues cares de la mateixa moneda): la visió de l’escriptor, que interpreta la vida a través de les seves obres, i la visió de l’actor, que la interpreta a través de la interpretació de l’escriptor.

Entre les petites, però molt apreciables joies, que ens ofereix el drama de Matteoli al voltant del món de la creació literària jo en destacaria un parell. D’una banda, la defensa de la pròpia personalitat artística i dels sacrificis que aquesta defensa comporta, com ara el desconèixer voluntàriament l’obra de la persona estimada. D’una altra, l’honestedat dràstica de l’autor que reconeix que, a partir d’un cert moment, no pot fer sinó repetir-se i, per tant, deixa d’escriure.

El complement al món dels autors ens ve donat pels actors: un actor, tres actrius i, encara que roman força desaprofitat, un músic. Els intèrprets, imprescindibles perquè l’obra artística arribi al públic, s’enfronten a la capacitat, o no, d’interpretar una interpretació, d’aproximar-se a la vida a través de la interpretació que n’ha fet altri. Com diu la professora d’interpretació al seu deixeble en una de les escenes inicials: «Has de pronunciar “la mar” com si la coneguessis, com si fos teva.» L’actor, però, incapaç de fingir una coneixença que no té, s’embarca en un viatge iniciàtic amb l’esperança de descobrir, d’experimentar i d’aprendre un món de sentiments que se li escapa per tal d’arribar a entendre’l i, finalment, poder interpretar-lo.

Al bell mig d’autors i actors, hi trobem el director que malda per encaixar totes dues esferes i transformar-les en quelcom d’actiu, dinàmic, viu: quelcom que sigui, al mateix temps, vida i interpretació, món real i art, i que, a més a més, quedi a l’abast de l’espectador.

Al llarg de tota la pel·lícula, s’intueixen, a dosis equilibrades, l’amor intens i l’esperit de sacrifici, dues qualitats imprescindibles perquè l’art sigui mereixedor d’escriure’s amb majúscula. I aquí és on rau el drama que jo hi he trobat.