Mea culpa

Ja suposava que aquest seria, informativament parlant, un estiu atípic, farcit de notícies de certa transcendència, molt allunyat de la calma canicular que obliga (ehem) els periodistes a tirar mà de les serps d’estiu habituals. Per això, no m’ha sorprès gaire llegir que l’autodenominat sindicat Manos Limpias es proposa querellar-se contra Carme Forcadell, presidenta d’ANC, per «incitació a la sedició». No contents amb això, es veu que també la volen denunciar per associació il·lícita. Potser tot això no és sinó una cortina de fum ara que Miguel Bernad, secretari general de Manos Limpias, està acusat d’intent de xantatge i estafa. El cas, però, és que les amenaces hi són.

Com explicava ahir al seu blog Soledat Balaguer, Tots som sediciosos. Tots els que volem decidir el nostre futur democràticament, pacíficament, civilitzadament, som sediciosos; tots els que volem votar el 9 de novembre som sediciosos. I, lògicament, tots els que formem part de l’ANC (o de qualsevol organització que doni suport a la consulta) incorrem també en associació il·lícita: si la Carme Forcadell és culpable d’alguna cosa, nosaltres també. I el milió i mig de persones que es va manifestar a la Via Catalana, i tots els que anirem a formar la V enguany, som sediciosos i ens associem il·lícitament. Em sembla lògic.

Però, no vull parlar per altri, només per mi. En el meu cas, les raons són ben senzilles: a través del meu blog, faig campanya en favor de la consulta. D’acord, els meus escrits no tenen gairebé ressò; però són públics i tenen aquesta finalitat, per tant, puc ser tant culpable d’incitació a la sedició com qualsevol altre. I, si l’ANC és una associació il·lícita, jo en formo part i hi he participat en algunes activitats. Tan culpable com ho fos la Forcadell, ho seria jo.

Per tant, si aquell sindicat (o el que sigui que vulguin ser, que no sé ben bé que són; o sí que ho sé, però no vull escriure paraules malsonants en horari infantil) presenta la seva querella, tinc la intenció de presentar-me com a autoacusat, corresponsable, o com diantres es digui (no conec encara els detalls legals), al costat de la Forcadell.

Enteneu-me bé, si-us-plau: no tracto, ciutadà anònim com sóc, de furtar-li protagonisme. Però, crec que si alguns milers de catalans donéssim aquest pas, l’espectacle seria per llogar-hi cadires; no sé on, potser al Camp Nou, perquè no sé on cabríem tants acusats. I, pel que he vist en unes poques hores, hi ha molts catalans delerosos de compartir el «banquillo» amb la Forcadell: una forma com qualsevol altra de lluitar per una Catalunya independent i lliure i de deixar en ridícul les maniobres de l’extrema dreta espanyola.

Qui més s’hi apunta?