Keep calm and be plagiarist

Deia l’altre dia que, gràcies a Internet, tothom podia esdevenir artista o, com a mínim, intentar-ho. Sovint, però, molt sovint, el que hom fa és recrear, agafar una obra que ja existeix i donar-hi una nova lectura, generalment afegint-hi un nou element, o barrejant-la amb una altra obra. Un exemple d’això era el cartell de «Keep Calm and Be Creative» que vaig afegir-hi (i que, al mateix temps, era el títol de l’entrada), amb l’inestimable ajut d’una web que, curiosament, hi ha fet negoci.

Doncs, aquí ve la discussió: des de l’òptica de la propietat intel·lectual moderna, això seria un plagi (sobretot si els drets d’autor —de durada arbitrària i arbitràriament modificada al llarg de llur breu història— encara no s’han extingit). En canvi, en èpoques anteriors, aquell concepte de plagi no existia i els autors s’agafaven motius o fragments mútuament i competien per extreure’n el millor partit.

Un exemple, en aquest sentit, que m’està molt al cor, seria el Tirant lo Blanc, la primera novel·la moderna segons el parer de molts crítics. És curiós veure com l’autor, Joanot Martorell, es va servir de la traducció d’una narració anglesa per bastir-ne el pròleg, el Guillem de Varoic; no content amb això, encara va encabir dins del pròleg el plagi, gairebé paraula per paraula, d’una bona part del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. I, segons els experts, aquests no serien sinó els més gruixuts dins d’un conjunt ben extens de plagis de diferent extensió i rellevància.

El resultat d’aquella llibertat era la manca de barreres a la creativitat: Shakespeare no va tenir problemes en millorar obres que no havien tingut un gran èxit; José Zorrilla no s’havia de preocupar sobre les conseqüències d’agafar el clàssic de Tirso de Molina i bastir-ne l’enèsim Don Juan (el més popular en llengua castellana, per cert); i, el més espectacular i econòmicament productiu, Walt Disney no va tenir vergonya en saquejar la narrativa tradicional europea, les Mil i una nits, o la mateixa Bíblia a l’hora de produir les seves pel·lícules.

És curiós, però, i perillós, que siguin els majors plagiadors del segle XX els qui més lluiten per estendre i ampliar, indefinidament, la propietat intel·lectual d’obres que tenen més que amortitzades; amb aquesta actitud deixen clar que no els importa un rave la creació i que només pensen en termes econòmics i egoistes. Això darrer no és dolent, per se, en la societat capitalista; però que utilitzin tot el seu poder per canviar les lleis segons els propis interessos, sí que ho és: tenen tant de poder que, com dèiem, aconsegueixen fer-se lleis a mida, lleis que van en contra de l’interès general.

És clar que no tots els plagis es poden encabir en el mateix sac. Què té de dolent que un adolescent adorni el seu blog amb imatges de la seva pel·lícula preferida? Què té de dolent que modifiqui una d’aquestes imatges per gastar una petita broma que potser només entendran els seus amics? Mentre això no causi perjudici econòmic o d’imatge dels qui en posseeixen els drets intel·lectuals, què té de dolent?

Si, el plagiador, en canvi, fos un artista «professional», i si hagués intentat fer passar com a pròpia una obra aliena (o una part d’una obra aliena), el principal perjudicat seria, en realitat, el plagiador tan bon punt quedés al descobert la malifeta (i això sempre acaba passant). D’altra banda, si es tracta, en realitat, d’una petita broma («mireu! mireu! aquí hi ha un petit fragment d’allò!») més que d’una apropiació, estarem entrant en el terreny de la intertextualitat, que no és sinó un recurs artístic més.

Aleshores, que n’hem de fer, de tot això, els no professionals que juguem a ser escriptors, pintors, fotògrafs o músics per la xarxa? Ens deixarem acovardir per unes poques multinacionals? Quin poder real tenen contra milers, contra desenes de milers, contra milions de petits creadors per arreu del globus? En el pitjor dels casos, no hi ha suficients presons per a tancar-nos-hi a tots, de manera que… plagieu, plagieu, que el món s’acaba!